La pela és la pela, també si és digital

Imagineu-vos baixant a comprar a la botiga de la cantonada, o deure-li a uns amics uns diners que mai recordes retornar, o anar a comprar unes entrades de cinema o, simplement, entrar a un caixer automàtic a treure diners... Tot són activitats d’allò més normals i habituals fins que t’adones que no duus el moneder amb els tant necessaris diners o targetes de crèdit a sobre. És aleshores quan, en comptes d’amoïnar-te, treus el mòbil i ho esmenes a l’instant. Els telèfons mòbils són els culpables de la darrera i més incompresa de les evolucions, però possiblement la que més servei ens farà: els moneders virtuals.

D’uns anys ençà venim sentint a parlar d’una nova tecnologia anomenada NFC (Near Field Communication en les seves sigles engleses) que fa meravelles. Tot i que se’n pot disposar per a altres coses, aquest nom amaga al seu darrera el futur de les transaccions bancàries. Els principals fabricants de telèfons mòbils ja l’estan incorporant. Google fa temps que equipa els seus telèfons Nexus amb xips NFC que permeten utilitzar els terminals com a moneder virtual i Microsoft, Samsung i la resta d’empreses han seguit pel mateix camí. Fins i tot Apple, que té fama en ser la última en adaptar-se a certs convencionalismes tecnològics, ja ha anunciat que amb la nova iteració del seu sistema operatiu mòbil, iOS 6, incorporarà una nova aplicació de factura pròpia, Passbook, que té els bons propòsits de fer-nos la vida digital més còmode gestionant bitllets d’avió, bons de descompte i altres targetes regal. Tot plegat és la promesa d’una vida digital plena i saludable, on no tornaríem a veure el colors dels diners, ni se’ns desmagtenitzaria una targeta de crèdit en el pitjor moment i tot passaria a través dels nostres telèfons mòbils, incansables companys de travessa.

I si això és tan fàcil i tan bo de fer, per què no s’ha aplicat? Hi ha diversos motius però al final tot se centra en saber qui té el control d’aquest mercat incipient. Això no està clar i tots van prenent posicions de mica en mica. A través de qui hauria  de passar el tràfic de les transaccions bancàries generades. De les operadores? Dels fabricants? D’empreses intermediaries especialitzades? Dels bancs? Dubte important però essencial per a resoldre el trencaclosques. De moment, la multinacional Visa es va situant amb acords paral·lels amb Vodafone (que també vol la seva part del pastís) i amb La Caixa. Precisament, Caixabank ha convertit Barcelona en la primera gran ciutat europea equipada de manera massiva amb la tecnologia NFC amb més de 15.000 punts de venda i caixers automàtics. Google, juntament amb MaterCard, disposa del seu servei Google Wallet per a pagaments de poca quantia (de moment només als Estats Units) i la setmana passada Telefònica anunciava un acord europeu de gran magnitud amb Google, Microsoft, Facebook i RIM per a poder facturar els serveis que l’usuaricontracti a aquestes empreses directament a la factura del telèfon. I Apple, com dèiem, no té molt clar cap a on tirar, pel que sembla que deixa fer a la resta per a aprendre dels futurs errors dels altres, esmenar-los, i arribar properament amb un producte gens novedós però molt potent i depurat per als seus iPhone.

De moment, però, fa com tots, i va situant les seves peces sobre el tauler. I l’usuari final? No està molt clar què passarà amb ell. El més segur és que segueixi allunyat de les disputes entre els diversos actors d’aquesta gran obra fins que algú li aporti una solució còmode i propera. I mentre això no passi, els catalans ens podem congratular de ser els primers europeus en estar connectats contactless als nostres diners. Seguim sent pioners tot i no acabar d’entendre ben bé en què.

• Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme